Cuartillas de un ingeniero humanista

Fingiré que fingeixo que no fingia

La clau de Tanizaki Jun’ichiro, és una novel·la curta, només unes 140 pàgines en la versió catalana, amb una estructura de dos diaris escrits per cada un dels dos membres d’un matrimoni i eminentment psicològica. Els dos personatges principals, el marit de qui mai en sabem el nom i la muller, la Ikuko, aboquen als diaris respectius les seves idees, els seus sentiments i les seves mentides, el que fa que tot plegat ens ajudi a tractar d’entendre les seves motivacions. Personalment, és un llibre per llegir dos cops, ja que el primer cop és molt probable que les darreres pàgines ens deixin perplexos, sorpresos o fins i tot decebuts. Tanmateix tornar a llegir la novel·la sabent com acaba ens obre les portes a una nova experiència on podem gaudir buscant les claus que l’autor ens deixa assenyalant el desenllaç i comprovant que tot estava meticulosament previst.

*** Atenció, a partir d’aquí podeu trobar detalls sobre l’argument i el desenllaç ***

La novel·la en la meva opinió presenta dues trames alhora, de la mateixa manera que hi ha el marit i la muller. En primer lloc trobem la part del marit, una trama que en paraules senzilles esdevé una recerca del plaer. En segon lloc hi ha la trama de la muller que es pot resumir amb el mot alliberament. Totes dues trames són complementaries com dos plats de balança i mentre que al principi del llibre el marit sembla el protagonista i les seves entrades al diari són nombroses i llargues, a poc a poc, assistim a l’alliberament de la Ikuko i les seves entrades al diari van essent més i més significatives. La part escrita pel marit es va diluïnt dins la novel·la, de la mateixa manera que el marit es va apagant com una flama esmorteïda que acava morint.

Però anem a pams. La història comença amb el marit, 56 anys i professor d’universitat, que decideix parlar al diari de la seva vida sexual amb l’esperança que la seva “dona furtiva de mena” (p.7, marit) [1] el llegeixi i d’aquesta manera rebi el missatge. En la primera entrada, de l’1 de gener, l’autor ens presenta la situació: un matrimoni poc avingut, mancat de comunicació, amb una gran diferència d’edat, la dona té 45 anys, i sexualment insatisfet. El marit, en les primeres pàgines, ens parla de la muller com una dona d’educació tradicional però luxuriosa malgrat que molt convencional al llit. En aquests moments, el marit un día deixa la clau del calaix on guarda el diari a la vista, en el que és una invitació tàcita a la seva dona perque llegeixi el seu diari. Poc sospita però, que aquesta clau, que al principi li obra a ell una experiència sexual plaent, a la llarga acabarà obrint quelcom més en la vida de la Ikuko, que endegarà un camí cap a la modernitat i l’alliberament sexual i personal que tindrà conseqüències greus per al marit en el desenllaç de l’obra.

A continuació veiem que la Ikuko també comença a escriure un diari. I aquí comença una de les intrigues del llibre: el lector no pot estar mai prou segur del que diuen els personatges, del que senten, i fins i tot, és molt difícil de saber si realment tots dos, marit i muller, estan llegint o no el diari de l’altra persona. En les entrades respectives poden trobar desde negacions vehements “Mai no l’he obert” (p.11, Ikuko) fins a confessions “Ara vull tornar a llegir els nostres diaris” (p.123, I.). De la mateixa manera però, l’autor sembla que ens en vulgui donar pistes, per exemple quan en entrades successives de marit i muller, tots dos parlen del mateix tema, com per exemple referències a les escriptures mutues, o per exemple quan la Ikuko diu a la Toshiko sobre el revelat de fotografies “ell l’hi va demanar” (p.55, I.) en lloc de ell l’hi haurà demanat o alguna altra manera d’expressar possibilitat o hipòtesis [2].

La trama avança amb la recerca del marit de noves fonts d’exitació sexual. Aquestes comencen amb el brandy, després la fotografia i acaba amb la gelosia. El marit empeny a la seva muller cap a una relació, que en principi tindria que ser fingida, amb en Kimura, un pretendent de la seva filla la Toshiko, però sense adonar-se, amb la seva necessitat de sentiments més i més forts per poder mantenir el nivell de plaer i satisfer la seva dona en l’àmbit sexual, acaba per demanar-li gairebé que hi esdevingui amant.

Per la seva part, la Ikuko, al principi de manera més o menys desinteressada accedeix a embriagar-se per tal de fer realitat els dessitjos del seu marit, fins que arriba a un punt que s’adona que s’ha enamorat d’en Kimura. A través de les pàgines, com he dit abans, la Ikuko és va modernitzant, una metamorfosis que l’autor il·lustra amb l’ús cada cop més evident de roba i complements occidentals en lloc del quimono tradicional. Aquesta occidentalització s’expressa també amb el fet que l’amant, en Kimura, s’assembli a James Stewart i tingui la pell tan fina que no sembla japonés. La Ikuko va agafant el protagonisme del llibre i de la seva vida i finalment aquesta evolució la porta a dissenyar un pla per matar el marit provocant-li un atac de feridura, conscient de que el marit té la tensió molt alta i de que no es cuida per poder gaudir d’aquests mesos de sexe i plaer.

Aquest pla l’autor ens el revel·la al final del llibre en unes entrades on la Ikuko confessa, no sense una certa ambigüetat, i el primer cop que el vaig llegir em vaig quedar una mica perplex. D’aquí que abans hagi dit que una segona lectura ens ajuda a gaudir més de l’obra. D’aquesta manera podem veure les subtils claus que Tanizaki ens ofereix de tant en tant a la novel·la. Per exemple, ens hauriem de posar alerta sobre les veritables intencions de la Ikuko quan el marit es pregunta “Suposo que […] ja entendré el significat d’aquest canvi tan sobtat” (p.73, m.), un canvi que es produeix quan la relació entre els amants ja comença a estar clara, i quan la salud del marit ja és prou dolenta. Tanmateix, jo no podia pensar en un final com el del llibre ja que la Ikuko m’havia enganyat a mi també al parlar del seu delicat estat de salut.

La novel·la és pot llegir en diferents nivells i hi ha qui diu que fins i tot com a novel·la de misteri. Jo no estic d’acord amb aquesta afirmació en tant que en la novel·la de misteri, tot i que els personatges poden mentir, l’autor no enganya deliberadament el lector i li proposa un repte just. Tanmateix, La clau si podriem dir que és una novel·la negra. Altres nivells en la que és pot llegir la novel·la és l’assaig sobre les relacions de parella, l’assaig sobre l’engany i l’auto-engany o, fins i tot, considerar-la una tragèdia clàssica.

Pel que fa a l’estil, agraeixo personalment que la novel·la sigui d’una gran austeritat i mancada de lirismes impropis del que seria el diari d’una parella, ja que això afegeix verosimilitud al relat. Crec que seria estrany que un parell de persones normals del Japó de post-guerra fossin a més de professor i mestressa de casa, grans escriptors. De la mateixa manera també trobo lògic la manca de descripcions de les persones i els ambients on transcorra la història (qui descriuria la seva pròpia casa en un diari?), llevat de les circumstàncies especials que serveixen a la trama, com són les característiques del llums que el marit fa servir per veure la seva dona nua, per exemple, o les descripcions de la dona sobre el seu marit per justificar perque li fa fastic. Per acabar, malgrat que és fustrant pel lector és també lògic que al final no sàpiguem del cert quin paper juguen a la trama d’enganys en Kimura i la Toshiko ja que tenim accés només als diaris de la Ikuko i el seu marit i només podem saber el que ells saben i volen explicar-nos.

___________________

Bibliografia

• Nolla Cabellos, Albert. 2005. “La literatura japonesa moderna (II)” a Prado Fonts, Carles (coord.) Literatures de l’Àsia oriental: els segles XIX i XX. Barcelona, FUOC, modul 6, pp. 1-48
• Tanizaki, Jun’ichirō. 2002. La clau. Barcelona, Edicions 62.

Recursos electrònics

• “Jun’ichirō Tanizaki” a Books and writers. http://www.kirjasto.sci.fi/tanizaki.htm Data de consulta: 17 de desembre de 2009.
• “Tanizaki Jun’ichirō” a Wikipedia. http://en.wikipedia.org/wiki/Jun’ichirō_Tanizaki Data de consulta: 16 de desembre de 2009.